Introducción

El pasado martes 13, los alumnos de 1Bat C+A, asistimos a un pequeño concierto en el Instituto Carrús, en el cual, Rafael Gomez un joven chico, a punto de finalizar sus estudios musicales,  hizo una demostración de su talento musical, tocando el piano.

EL ROMANTICISMO MUSICAL Epoca 1815-1890 Este movimiento artístico no se puede determinar exactamente en fechas, pero dentro de un orden más o menos lógico, se puede decir que es una consecuencia de la política social y económica de la época posterior a la Revolución Francesa (1789). Las primeras manifestaciones artísticas de este movimiento aparecen en la literatura y poesía, que posteriormente darán ayuda al inicio del Ro- manticismo musical La palabra Romanticismo deriva de unos artículos publicados por el poeta y filosofo alemán Ludwing Tieck, quien cubrió dichos artículos con la pa- labra ROMANICAS, porque se refería a la cultura de los pueblos europeos que quedó dominada por la cultura romana. En si el movimiento romántico surge en la Universidades alemanas, princi- palmente en las de Gottengah y Jena, y entre los principales iniciadores figuran, entre otros, el poeta y filósofo Frederick Schleiermarcher. La época de la música del Romanticismo se puede dividir en tres etapas: pre-Romanticismo(representado por Ludwig Von Beethoven), Romanticismo pleno (Mendelssoohn, Schubert, Schumann, Liszt, Chopin...) y Romanticismo Tardío (De Falla, Grieg, Dvorack...). Características Generales -Explosión del yo; -Todo se deriva de la imaginación; -Exaltación de las pasiones y sentimientos; -Sacrificio de si mismo por lo ideales; -Existe intima comunicación con la naturaleza, y -deseos de expresar heroísmo y determinar el amor tal cual es. Vicios El licor, el vino y los estupefacientes no fueron considerados como vicios, sino como un remedio o alivio para buscar sensaciones estéticas. Por la carencia de higiene, en esta época son comunes la tuberculosis y la neurosis. Elementos Artísticos -Al contrario del formalismo clásico, busca independencia en la expresión; -Posee una fuente de lirismo; -El paisaje local es uno de sus elementos para ser expresión; -Rechazo total al recurso metodológico; -Preponderancia al subjetivismo, y -Preferencia por lo nacional que por lo extranjero. Características Musicales -Música más humana y cercana al pueblo; -Los cuatro medios favoritos: piano, orquesta, opera y lied o canción; -La situación del compositor cambia respecto a la consideración social: el músico es ídolo de los salones; -Nace la música ligera de “salón” para la diversión (valses, mazurcas, etc.); -Virtuosismo del intérprete como ídolo: piano (Liszt, Chopin), violín (Paga- nini); -Preponderancia musical de Alemania y Austria, excepto la opera italiana; -Decae la música religiosa y de cámara; -Especial unión de músicos y poetas (Chopin y George Sand); -Organización de la educación musical en escuelas y conservatorios (Mendel- ssohn fundo el conservatorio de Leipzig); -La melodía es apasionada e intensa, sobre bases populares, generalmente con acompañamiento; -El ritmo es libre y complejo: hay nuevas tonalidades y cromatismo con fínes expresivos; -A grandes rasgos siguen las formas clásicas, aunque con menos rigidez; -Predilección por las pequeñas formas pianísticas libres, generalmente de un solo movimiento (preludio, fantasía, balada, momento…); -Nacen formas sinfónicas: el poema sinfónico y la obertura de concierto; -Popularidad de la opera(Wagner, Verdi...), que desemboca en el drama Wagne- riano; -Nace el ballet moderno; -Hay mejores técnicas de instrumentos; -La orquesta aumenta en el número de instrumentos integrantes; -El instrumento favorito entre la burguesía es el piano, ya que hay perfec- ción de técnica. Compositores PRE-ROMANTICISMO. Ludwig Von Beethoven(pianista y compositor alemán). ROMANTICISMO PLENO. Carl María Von Weber(compositor alemán), Felix Mendelsssohn (compositor y pianista alemán), Robert Schumann(compositor y pianista alemán), Johannes Brahms(compositor alemán), Richard Wagner(compositor y operista ale- mán), Niccolo Paganini(violinista italiano), Franz Schubert(cantante, pianista y compositor austriaco), Federico Chopin(compositot y pianista polaco), Franz Liszt(compositor y pianista húngaro), Giuseppe Verdi(operista italiano) y Johan Strauss(compositor alemán). ROMANTICISMO TARDIO. Isaac Albeniz(guitarrista español), Joaquín Rossini(operis- ta italiano), Giaccomo Puccini(operista italiano), Cesar Franck(compositor fran- cés), Edvar Grieg(compositor noruego), Pedro Luis Tchaikovsky(compositor y pia- nista ruso), Modesto Moussorgsky(compositor ruso) Nicolai Rimsky-Korsakov(compo- sitor ruso) y Gustav Mahler(compositor francés).

Romanticismo

Rondalla d'Enric Valor: ''La Princesa de la Mel''

LA PRINCESA DE LA MEL

Contada per Josep Maria Serra i Forné, de Bellpuig

Una vegada hi havia tres germans tot eixerits, que eren molt pobres. Veient que al poble no hi havia manera de mantenir-s'hi, van determinar d'anar-se'n a provar fortuna.
Varen marxar tots tres per un camí, i quan feia temps que caminaven, van veure un cau de formigues. El noi gran i el mitjà, instintivament, van agafar un grapat de terra i ja van ser posats allí al peu del cau a veure com ho havien de fer per tapar-lo. el petit s'hi va oposar i, així com va poder, se'ls va emportar, dient-los que no podien fer cap mal a aquelles pobres bestioles de les quals cap mal n'havien rebut.
Al cap d'una estona de caminar, passen pel peu d'un estany en el qual hi nedaven unes oques. Els dos nois més grans, veure les oques i agafar una pedra per tirar-les-hi, tot va ser u, però el petit els ho va treure del cap i van seguir avant el seu viatge.
Al cap d'uns quans dies de caminar, veuen que d'un arbre en penjava un formós eixam d'abelles. Així que el veuen els dos nois més grans amb igual instint van tractar de calar-li foc, però també fou el petit el qie els va convencer que no devien deturar de fer mal a ningú.
A tot això anaven caminant, i quan semblava que no havien de trobar mai la fi del seu viatge, et veuen un castell molt gran que els tapava tot el camí.
Arriben, truquen a la porta i compareix una dona molt vella o mal vestida a obrir-los. Li demanen acolliment per a passar la nit, i la vella els fa entrar i els arregla el sopar .
A l'endemà al matí, així el llevaren, hi compareix la vella, i els diu:
-- Mireu: heu vingut a parar a un castell, en el qual hi ha tres priceses encantades, i aquells que els hi trauran l'encant  es podran casar amb elles.
Contents els jovens caminants, van dir a la vella, per boca dl més gran, que els digués ço que calia fer per a desencantar les priceses, que tots tres estaven dispossats a fer-ho.
La vella els féu per resposta:
-- M'heu de sortir bé de tres proves que us diré, acaba't un l'altre.
Al dia següent crida al més gran i li diu que la seguís. El porta a un jardí on hi havia un rètol que deia que, qui volgués desencantar a les princeses, havia d'anar al bosc del palau i arreplegar mil pedres que eren les que entraven en el collar de la princesa i s'hi casaria, però si no trobava totes mil pedres, quedaria convertit en una estàtua de marbre com tantes d'altres que n'hi havia al jardí.
Va sorti el noi gran cap al bosc del palau, i del matí fins al vespre no en va poder collir més que cincuanta. Arriba al palau tot mústic i quan la vella li va demanar quantes pedres duia, no n'hi va poder ensenyar més que cinquanta. La vella no va dir res, però traient-se una vareta, el toca al cap i el converteix en una estàtua de marbre.
L'endemà va ser posat a prova el germà segon, i igualment que el primer, anà a llegir el rètol del jardí, en el qual es deia que aquell qui trobés les mil pedres precioses de que estava compost el collar de la princesa, que s'hi casaria en desencantar-la, però que qui no les trobés totes, quedaria convertit en estàtua.
Marxà el segon germà cap al bosc del castell i, després de cercar pedres precioses, va tornar al vespre  portant-ne cinquanta, de les mil que entraven al collar de la princesa. Igualment que son germà gran, va ésser convertit en estàtua per la vella guardiana.
Toca el torn al germà petit i el matix que els altres germans va ésser portat del primer jardí, per tal que llegís la manera com podia obtenir el desencantament de la princesa, amb la qual podria casa-se.
El pobre noi surt cap al bosc amb el cor oprimit, pensant la fi que li esperava, així com als altres germans, però Nostre Senyor, que no deixa mai sense recompensa cap bona acció, ho tenia disposat d'una altra manera.
Mentre estava plorant amb desconsol, arriba amb tota la pressa que calia el rei de les formigues, d'aquell cau de formigues que havien trobat pel camí els tres germans.
-- De què plores, noi? -me li pregunta.
-- De què  voleu que plori, sino de la meva desventura! Figureu-vos que he de cercar mil pedres precioses que entraven en el collar d'una princesa, o si no en convertiran en una estàtua.
--Docs mira, jo et trauré del compromís.
Crida els seus súbdits, compareixen a  mils, i al cap de ben poca estona el noi tenia al seu poder les mil pedres del collar de la princesa.
Aqueixa recompensa va obtenir de no haver permés que els seus germans inquietessin les formigues d'aquell cau que trobaren pel camí.
Se'n va cap al palau i ja va trobar la vella que l'esperava:
-- A veure quantes pedres precioses portes? -li demana.
-- Vós mateixa ho podreu veure! Teniu! - i n'hi aboca tota una mocadorada.
Les conta la vella i, just, en punt, n'hi havien mil.
En va estar molt contenta i va dir al noi:
-- Molt bé!, molt bé! A veure si et sabràs sortir de les altres proves que et posaré.
-- Mira, coma segona prova, has d'anar al jardí i hi veuràs un estany, dins d'aquell estany hi va caure un dia una clau que ens fa falta per al desencantament de la princesa.
El pobre noi no va dir res, però se'n va anar tot contristat cap al jardí.
S'encomanava a Déu de tot cor, per tal que rebés una llum d'inspiració i, feta la seva pregària, es va posar al peu de l'estany, mirant d'ací i d'allà, per veure si entrellucava la calu perduda, al fons, i estat amb aquelles, li compareix l'ànec, aquell mateix ànnec al qual per bondat del seu cor va evitar que els seus germas fessin una mala jugada. Se li posa davant, i li demana per què estava trist.
L'hi conta el noi, i l'ànec respon:
-- Com sóc agraït, jo et donaré la clau perduda a dins de l'estany. Així et recompensaré de bona acció que vas fer en favor meu, evitant que els teus germans em maltractessin.
I dient això, es tira a l'estany, es capbussa i surt al cap de poc amb la clau penjada al bec.
Content el noi, se'n va cap a trobar la vella, que ja l'esperava, i va estar-ne molt contenta.
-- A veure -li va dir- si ara et desempallegues de la tercera prova, i tot anirà com una seda. Mira et posaràs davant de tres estàtues que són les princeses encantades. Totes aniran tapades amb un vel, de tal faisó que no se'ls hi veurà més que la boca. Doncs bé, només que mirant a l'una i a l'altra, has de coneixer quina de les tres princeses va menjar mel un dia.
--D'aquesta sí que no en surto - va dir-se el noi, i tan capficat estava, que no va donar-se compte que la vella havia desaparegut.
Mes, va durar poc la distracció perquè tot seguit se li presenta la reina de les abelles, la reina d'aquell rusc que volien cremar els seus germans i que ell no ho va permetre, i demanant-li per què estava tan trist, quan el noi l'hi va haver dit, contesta la reina de les abelles:
--Jo faré per tu el que tu vas fer per les abelles. Mira bé on me posaré, i la princesa que estará davall meu, aquella és la que un dia va menjar mel.
Tot just havien tingut aquest enraonament amb la reina de les abelles, la vella guardina del castell crida el noi des d'una sala de tocant allí mateix, i li diu:
-- Entra, ja pots entrar, i trobarás les tres princeses encantades, a punt de desencantar.
El noi entrà tot coratjós i et veu tres oies tapades de cata amb un vel, de manera que no se'ls veia més que la boca. Les mira totes tres per a fer el paperot, però veu que la reina de les abelles volava damunt del cap d'una de les princeses, i diu tot resolt:
--Aquesta!, aquesta és la princesa que un dia va menjar mel.
--Ho has endevinat! -va dir la interesada, i en aquell mateix moment llença el vel que li tapava la cara i va restar al descobert el rostre de la vella guardiana del castell, però una vegada s'hagué tret el vel i els pellingos que li cobrien el cos, aquella cara vella i arrugada es tornà una cara jove i resplendent, i els vestit pobres que portava, uns vestits de seda que enlluernaven de mirar.
La vareta que sempre duia a la mà es convertí en un ceptre d'or, i tocant amb la punta del ceptre les altres princeses, els caigueren les robes pobres que les cobrien, i aparegueren amb una cara tan bonica com la d'ella mateixa.
Desencantades que foren totes tres princeses, la més guapa de totes picà de mans i tot el que hi havia al castell es va desencantar, aquelles estàtues de marbre es convertiren en joves i tot el castell es cobrí de flors i de càntics d'ocells.
El més petit dels tres germans es casà amb la princesa que era la senyora del castell, i els altres dos es casaren amb les altres dues i se'n anaren a uns altres castells.
I tots van viure feliços molts any.

Vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=X9O6TEDtVm0

El misteri d'Elx

El Misteri d'Elx (també anomenat localment La Festa) és una representació teatral que recrea la Mort, Assumpció i Coronació de la Mare de Déu que se celebra a Elx des de l'edat minima. És una de les poques representacions de la litúrgia que encara es fa dins d'una església, i declarat patrimoni de la humanitat des del 2001.

L'obra es divideix en dos actes, i s'escenifica cada 14 i 15 d'Agost en l'interior de la Basilica de Santa María, en la ciutat il·licitana. Investigacions recents situen l'origen d'aquesta obra al voltant de la segona meitat del segle XV, contràriament amb les creences de la tradició local, que el relaciona, d'una banda, amb la conquesta de l'Elx musulmà (1265) i, per una altra, amb la troballa de la imatge de la Mare de Déu, dins d'una capsa de fusta, el 29 De Desembre de 1370, en la propera localitat costanera de Santa Pola.

Es tracta de l'única obra en el seu gènere que ha estat representada sense interrupció fins a l'actualitat; superant fins i tot l'impediment que va suposar la prohibició de representar obres teatrals en l'interior de les esglésies per part del Concili de Trento. Va ser el Papa Urbà VIII qui va concedir en 1632, a través d'una butlla, el permís per a continuar amb aquesta representació en concret.

Tots i cadascun dels personatges són representats per barons; tractant de respectar-ne així l'origen litúrgic-medieval, que prohibia expressament l'aparició de dones en aquesta mena de representacions. El text del Misteri, llevat d'alguns versos en llatí, es troba íntegrament escrit en valencià; i la música és una amalgama d'estils de diferents èpoques que inclouen motius de l'edat mitjana, del Barroc i del Renaixement.

El 18 de maig de 2001, la UNESCO ho va declarar Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Alguns altres els reconeixements al Misteri són: "Monument Nacional" pel govern de la Segona Republica Espanyola, en 1931; "Festa d'Interès Turístic Internacional" pel ministeri d'Informació i Turisme, en 1980; la Creu de Sant Jordi de la Generalitat Catalunya; així com la Corbata de l'Ordre del Ministeri d'Educació i Ciència, en 1988; i "Corbata de l'Ordre de Isabel La Catolica" del Ministeri d'Afers exteriors, en 1990, etc.